El interés por la muerte siempre ha ocupado el pensamiento del ser humano. En principio, hablar de la muerte es delicado y complejo, pero debería ser simple, ya que será el final ineludible de nuestras vidas, y por tanto, algo natural y conocido de antemano. Cada persona mantiene diferentes posturas ante la misma, que dependen de la madurez y reflexiones previas, y que pueden cambiar a lo largo de su vida. En este post voy a hablar de la muerte tal como la ha visto Joan Manuel Serrat en muchas de sus canciones.
Hoy presentaré su punto de vista en dos de sus primeras canciones:
La mort de l'avi, incluida en su primer disco (EP) publicado en 1965, y La tieta publicada en 1967.
Puesto que Joan Manuel Serrat, nació el 27 de diciembre de 1943, era muy joven cuando las creó. Son canciones muy frescas, sin manipulación ideológica, y eso se nota enormemente. La muerte está tratada con el máximo respeto, pero de forma muy natural. No se ha buscado ningún reponsable, aunque sea de forma indirecta. La muerte es algo consustancial a la vida, y asi lo entendemos en esas dos canciones.
Esta es la caratula del disco Ara que tinc vint Anys, publicado en 1967, que incluye las dos canciones mencionadas, y que me compré cuando salió. ¡Por supuesto!.
Ahora publico los videos de Youtube de las dos canciones, junto con sus letras. ¡Pura poesía!
(al estar protegido, hay que verlo directamente en Youtube. ¡Sorry!)
La mort de l'avi
No hi ha rialles, sols hi ha plors.
No hi ha cançons, sols hi ha gemecs.
Sembla que tot vagi de dol
en aquest racó mariner.
A la taverna, els pescadors
estan tots muts, no diuen res,
i les comares, a l'església,
preguen per l'avi.
Tothom anirà a l'enterrament,
tothom dirá: «que bo què era!»
Tothom sabrà parlar-ne bé,
potser algú plorarà de pena.
Però no d'amor, perquè, al vell,
d'amor, tan sols li'n van donar
la barca, el cel i els aparells,
la xarxa, el vent i el blau del mar.
L'endemà tot ha canviat,
car ningú no pensa en el vell.
Els pescadors són a la mar,
els minyons juguen pel carrer.
Però a la platja, plena ahir,
sols una barca hi ha restat,
amb una xarxa que mai més
no tornarà a besar la mar.
No tornarà a besar la mar,
mai més.
La tieta
La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningù, com ahir, com demà.
La seva soledad és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.
Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.
Un mirall esquerdat li dirà: «Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carres s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...»
La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: «Tot va bé». La que diu: «Tant se val».
I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...
Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.
I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrement;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrera uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu...«Ha mort la senyoreta...
... descansi en pau. AMÉN»... I oblidarem la tieta.
Otro dia completaré el post con otras canciones posteriores, que no por ellos menos buenas, pero mediatizadas por la ideología, menos frescas, y siempre buscando al responsable de que un ser vivo muera ....
No hay comentarios:
Publicar un comentario